Aliança i el carlisme

Article publicat originalment a Estat.cat

El senyor Jordi Muñoz ha dit que hi ha una clara correlació entre el carlisme i els feus electorals d’Aliança. Muñoz és conegut per haver estat director del Centre d’Estudis d’Opinió entre 2021 i 2024 —durant els anys de la presidència de Pere Aragonès—, i és també famós pels seus treballs en els quals ha sobreestimat els resultats dels republicans a les enquestes. Va arribar a donar 37 escons als republicans en sondejos realitzats poc abans que n’obtinguessin només 20.

Si parem atenció al comentari de l’ex-director del CEO, hem de dir que la correlació és certa, tot i que, com en altres treballs de Muñoz, hi manca una perspectiva nacional i, també, una honestedat intel·lectual que el pot portar a errar en la lectura —sempre interessada— que en faci. Hi ha una correlació dels feus electorals d’Aliança amb la implantació territorial del carlisme, com també n’hi havia amb la implantació territorial de l’independentisme, amb la de l’antiga Convergència o amb la de l’antiga Lliga Regionalista. I és que, al cap i a la fi, el carlisme, el republicanisme federal, la Lliga, Convergència o l’independentisme del Procés són representacions del fet viu de Catalunya. Igual que Aliança ho és.

I això és així perquè hi ha un fil conductor que uneix Aliança amb els exèrcits de la tradició que van lluitar per Catalunya al segle XIX. Però també és ben cert, com passa al País Basc —allà amb molta més força—, que el nexe, el lligam, el relleu del carlisme, abans d’arribar a nosaltres, va passar primer pel nacionalisme de finals del XIX i principis del XX i per l’independentisme posterior. No en va, grans líders de la Lliga com Cambó —el tiet avi del qual va ser Miquel Cambó, àlies Barrancot— o Enric Prat de la Riba tenien lligams familiars amb el carlisme, i les seves tesis polítiques no ignoraven, ans al contrari, tot el pòsit de la defensa de les llibertats nacionals que havia fet aquell moviment. Fins i tot podríem recordar que el patriotisme d’Unió Democràtica de Catalunya l’any 1931 provenia majoritàriament de les files carlines, exactament igual que el del PNB del lehendakari Aguirre.

I és que, més que una correlació, podríem parlar d’un relleu. Tenim una herència que ens dóna forma. Aliança Catalana podria basar el seu independentisme en el colossal saqueig fiscal que patim, en les polítiques de Madrid que pretenen residualitzar-nos o en com Espanya ha convertit la seva llei d’estrangeria en paper mullat —tot plegat és cert, i són greuges que cal tenir ben presents—, però cal dir que Aliança fonamenta el seu separatisme en la lleialtat al que érem, al que som i al que hem de ser. Tal com Burke afirmava que les nacions són comunitats entre morts, vius i els que han de néixer, nosaltres també concebem així la nació catalana. Som aquí i tenim els nostres ideals ben vius perquè, durant segles, les nostres lleis, usatges, constitucions i costums han regit el nostre Principat. Catalunya ha estat lliure molts més anys dels que ha estat sotmesa al centralisme castellà. Defensem la restitució de l’Estat català perquè no podem acceptar com a legítim l’acte violent i contra natura del Decret de Nova Planta. És pel vincle amb la lluita dels nostres avantpassats que restaurarem l’Estat català.

Les nacions històriques no es dissenyen artificialment en un despatx: són fruit del pas dels segles, de l’evolució constant —no de la revolució—, neixen del pacte, l’acord i l’obediència a la llei. Catalunya arrela en el fons de la memòria i s’articula ja de molt antic amb les Assemblees de Pau i Treva, amb les Corts Catalanes, amb les corporacions medievals, amb les institucions nascudes de les nostres lleis i totes les seves prerrogatives, amb el Consell de Cent i la Diputació del General, amb el Sometent i la defensa de Catalunya quan aquesta estigués en perill, tal com establia l’usatge 68, Princeps Namque. És per això, perquè tenim clar que els nostres ideals de restitució es basen en la història i en el que som —en les arrels més profundes de l’ànima de Catalunya i la nostra connexió amb totes les generacions de catalans que van defensar les nostres Constitucions—, que hi ha una evident correlació entre el carlisme i Aliança. Aquesta és la lectura correcta.

Aliança té una vinculació clara amb el carlisme quan aquest va sortir a defensar les Constitucions Catalanes i les va restaurar durant la tercera guerra carlina. Mantenim un nexe clar quan Carles VII va restaurar la Generalitat Catalana i en va nomenar president el general Rafael Tristany, i després el general Francesc Savalls: dos presidents que vaig reivindicar fa deu anys i que haurien de ser inclosos en el recompte oficial de presidents, car van defensar la institució a sang i foc, posant en risc les seves vides i fortunes. Tenim una vinculació evident amb el carlisme quan aquest va participar en la candidatura de la Solidaritat Catalana.

Tot aquest arrelament en el passat ens edifica i ens fa ser avui com som. Tanmateix, Muñoz faltaria a la veritat si es limités només a aquesta casella històrica. Com la Lliga, com Unió, com Convergència, hi ha un lligam clar amb el carlisme. Però ens equivocaríem si ho limitéssim a aquest àmbit. El nacionalisme que es vincula amb el passat, com el d’Aliança, és el carlisme quan surt a defensar les llibertats catalanes, però és també el general Prim quan s’enfronta al general Espartero en defensa de la indústria catalana, perjudicada en benefici de l’anglesa. El nostre nacionalisme és també tota la força industrial catalana i els ideals ordenadors del noucentisme. El nostre nacionalisme és, en definitiva, Catalunya: la unió de totes les tradicions històriques que l’han defensada i que ens donen una doctrina, un rumb i un objectiu a assolir: la restitució de l’Estat català i la defensa d’allò que som.