Indefensos en defensa

Per què Catalunya no capta cap contracte de defensa?

El dijous passat es va celebrar el II fòrum sobre pau i seguretat a Europa. Una trobada amb la participació del president de la Generalitat, Salvador Illa, i sectors empresarials de primer ordre vinculats amb la defensa. Les esperances en què Catalunya capti part de les inversions estratègiques anunciades per Europa en indústria dual es dilueixen dia rere dia, i això que a partir de 2026 el Ministeri de Defensa preveu invertir 35.000 milions d’euros. Els partits catalans no estan per la feina. El govern autonòmic encara menys. No ens arriba cap contracte dels que es fan. Cap ni un. Mentrestant, Madrid o altres comunitats autònomes capten les inversions derivades de les tensions entre la UE i els EUA. 

El sector de la defensa a Catalunya, molt vinculat amb les pimes, veu com altres autonomies li passen per davant. La seva mida, o el fet de no estar vinculades al poder públic, fa que no arribi cap contracte. Gran part de les nostres empreses, almenys 200 d'elles, han jugat la carta de sumar amb Indra i coordinar-se en una estratègia per intentar captar uns contractes que no arriben mai. El moment sembla propici perquè dos catalans dirigeixen la companyia: Josep Maria Recasens com a conseller delegat i Àngel Simón com a president no executiu. 

Davant d'aquesta situació, Salvador Illa, en el seu discurs al fòrum, va esmentar que voldria que es creés un corredor català d’empreses de defensa. Una bona intenció que no va acompanyada de cap realisme ja que no apunta al que l'empresariat català vol escoltar: oferir un marc regulador que no espanti —com ara— les inversions. En el mateix acte, el Conseller d'Empresa i Treball, Miquel Sàmper, ha seguit llastimosament sense presentar cap idea reguladora que faci atractiva Catalunya i s'ha centrat en supeditar el nostre país i les seves empreses al que el Ministeri de Defensa hagi de menester, deixant ben clar que tot passa per allà i que Barcelona no prendrà cap iniciativa. No ha fet cap proposta. Només subjugació i restar a l'espera. Per altra banda, va intervenir el Conseller d’Unió Europea i Acció Exterior, Jaume Duch, que va recordar la importància d’anar units com europeus davant perills com Rússia o l’extrema dreta. La cançó de sempre.  

Una dada a remarcar és que mentre la Generalitat va enviar un president i dos consellers, el govern espanyol va enviar la Comissionada especial per la Competitivitat Industrial i Pimes, Núria Aymerich, que tampoc va fer cap oferta o anunci relacionat amb cap inversió o contracte. Va limitar-se a comentar els sectors sobre els quals ella considera que podria desenvolupar-se la indústria de defensa a Catalunya: intel·ligència artificial, comunicacions estratègiques, vehicles i aeroespacial. Malauradament, això i res és el mateix. 

La proposta del corredor català de defensa és encertada, malgrat que arriba tard. Andalusia fa temps que compta amb plans estratègics en aquesta direcció. A Catalunya, després d'haver obtingut el 0% dels més de 1.000 milions d'euros adjudicats en contractes de defensa l’any 2025, es va crear el clúster AeroS, que agrupa més de 70 empreses catalanes del sector i lluita per aconseguir el 20% dels futurs contractes en joc. De moment, però, l'estratègia no sembla oferir resultats tangibles.

Hub militar sí, però en castellà

A més a més, cal assenyalar una incoherència que el socialisme ens presenta ara amb la seva suposada voluntat de convertir Catalunya en un hub de la indústria militar. Els catalans no tenim cap impediment a participar en la indústria d'armament: ho hem fet en el passat. De fet, vam proveir els exèrcits dels dos bàndols durant la Primera Guerra Mundial, sense manies de cap mena. Però cal tenir una idea clara: si Catalunya vol ocupar el lloc que li correspon en la indústria militar, el socialisme —si de debò es cregués el seu federalisme i la fraternitat dels pobles ibèrics— faria anys que no només parlaria de crear hubs industrials, sinó que exigiria la presència plena del català dins l'exèrcit.

No pot ser que el president Illa vulgui, alhora, armar l'exèrcit espanyol, proclamar-se catalanista i no sortir a exigir que el català sigui llengua oficial de l'exèrcit espanyol, que s'hi constitueixin unitats militars catalanes que operin en català, i que la catalanitat —si de debò se la creu— no només armi exèrcits que parlen llengües estrangeres sinó que nodreixi amb marca catalana les unitats d'aquest futur exèrcit europeu. 

Si, tal com van apuntar els nostres governants socialistes al fòrum, el futur que dissenyen passa per un exèrcit unificat europeu, Brussel•les enviarà catalans a lluitar en guerres a l’estranger. És aquí precisament on el PSC hauria de demostrar el catalanisme que, de tant en tant, treu a passejar: no només parlar de hubs industrials, sinó garantir que els nostres joves puguin participar en un exèrcit europeu sota la senyera de tots els catalans. O potser això de la fraternitat i l'entesa que tant prediquen només és vàlid pels britànics i les seves divisions escoceses? Com ja hi estem acostumats, el federalisme socialista esdevé una excusa per distreure i continuar diluint el Principat en causes forasteres. Davant de tot això, no podem fer altra cosa que reafirmar-nos en la nostra convicció de restaurar les nostres llibertats constitucionals i recuperar l'Estat català. 

Sense plans

A dia d'avui, Catalunya no planteja cap estrategia guanyadora en indústria de defensa: manté un marc regulador desincentivador per a qualsevol empresa, encara no ha aconseguit que la majoria de l'arc parlamentari català entengui la necessitat de liderar des de Barcelona una indústria de defensa en clau catalana, i tampoc ha presentat encara un pla específic pel sector de la defensa (cosa que sí han fet Andalusia o Madrid), per molt que parli que el presentarà per capacitar i habilitar 400 empreses catalanes perquè puguin treballar al sector. De poc serviran les capacitacions i les habilitacions si no arriben els contractes.

El nacionalisme n'ha de prendre bona nota: si volem evitar aquest endarreriment i posar-nos al dia, hem de restituir l'Estat català i tenir un Ministeri de Defensa català que lideri totes les estratègies. Ras i curt.

Amistats perilloses

A més, un dels altres fets a destacar del fòrum és l'apropament constant d'Espanya a la Xina i l'acceptació que anem cap a un món bipolar on els xinesos faran el paper que feia la URSS i, en aquest context, països com Espanya faran el paper que feien els estats no alineats. Per això mateix, un altre aprenentatge que ha de fer Catalunya, si vol liderar una indústria de defensa pròpia, és desmarcar-se del consens espanyol amb la Xina, deixar d'oferir contractes a empreses xineses i acostar-se al bloc nord-americà. En aquesta direcció, cal esmentar que en els últims dies s’han produït diverses tensions i desavinences entre Europa i la Xina. 

L'exposició a cadenes de valor xineses pot limitar els contractes de defensa que rebin les empreses catalanes, ja que la indústria de defensa no és una indústria com qualsevol altra. En països seriosos s'acostumen a incorporar salvaguardes a les cadenes de subministrament dels productes finals, la qual cosa limita quins països poden esdevenir proveïdors —en aquest cas, la Xina. El fet que des de l'any 2025 les comunicacions dels Mossos d'Esquadra estiguin en mans d'empreses xineses no ajuda a la situació. Les empreses catalanes difícilment seran competitives als mercats occidentals si comencen a ser vistes com a exposades a la infraestructura xinesa.

Portem anys de pèrdua de PIB industrial. L’any 2000 el sector de la indústria representava el 25% del VAB. Avui representa el 18%. Hem quedat per sota la mitjana d’Europa, que el té al 20%, quan antigament haviem sigut una de les regions amb més fàbriques del vell continent. Tal com estan les coses, líderar el sector de la defensa és una de les oportunitats —potser la darrera— per salvar les nostres fàbriques del tancament (entre elles importants línies productores d'automòbils) abans que la Xina i la Índia s'emportin la producció que ens queda a territoris on la regulació laboral, fiscal i ambiental és irrisòria. 

Davant d'uns Estats Units on el sector armamentístic és un negoci real gràcies a tots els esforços bèl·lics del país, i davant d'una Xina tecnològicament molt avançada i amb costos de producció molt baixos, la indústria de defensa europea té dificultats per ser competitiva. Això és així perquè l'armament que produïm —si no volem que acabi podrint-se en un búnquer, on seria, per tant, un altre exemple d'indústria subvencionada i prou— haurà de decidir si vol ser venut a exèrcits estrangers o emprat en una Europa que entri en guerres. Cal tenir en ment aquest fet perquè, ara per ara, mentre que a Europa una planta de blindats de mida mitjana pot trigar de 2 a 3 anys a construir-se, a la Xina la creen en la meitat de temps. En aspectes tan sensibles com aquests anem ben perduts. Si volem competir hem de canviar molt. I encara salvem la partida perquè ho considerem un sector estratègic que cal produir dins del nostre continent, la qual cosa no ens ha de fer oblidar que som els últims de la classe.

Guanya qui té el poder

Cap sector que vulgui aterrar ara a Catalunya —militar o no— ho tindrà fàcil. Tenim un marc regulador pensat per fer-nos trets al peu i una política econòmica lligada a qui té més contactes amb l'Estat. Un còctel que dificulta l'aterratge de qualsevol classe d'indústria. Això no és bo ni per a la recuperació industrial ni per a fer una Europa més segura i, a més, situa les pimes i start-ups catalanes entre l'espasa i la paret. En aquest sentit, caldrà vigilar que l'aposta per Indra de les nostres pimes no es converteixi en un procés de control de les nostres empreses per part d'Indra; és a dir, que la majoria de les nostres empreses en el sector de la defensa passarien —de moment, a canvi de res— a estar supeditades a una gran companyia en què l'accionista majoritari és el govern espanyol a través de la Societat Estatal de Participacions Industrials, S.A.

El fet en si és dramàtic perquè, gràcies al teixit empresarial català, la seva situació geogràfica i la seva tradició industrial, podríem fer del Principat un lloc privilegiat per a la indústria dual. Però, com ja sembla costum, el repartiment de fons i ajudes no s'ha destinat a dinamitzar el mercat, a donar incentius perquè apareguin actors més competitius ni a estimular-ne els més consolidats. S'ha limitat tot a un mecanisme de repartiment de diner públic cap a empreses ben connectades amb el poder estatal. Un joc on moltes empreses catalanes queden excloses. Una festa on no hi som convidats.

Catalunya té el teixit industrial, la geografia i la tradició per liderar la indústria de defensa europea. El que li falta no és capacitat, sinó voluntat política i un marc que jugui a favor seu. La pregunta que haurien de respondre els nostres governants no és si volem contractes de defensa, sinó per què, amb tot el que tenim, seguim sense aconseguir-ne cap.