Tremolors a Madrid

Corrupció i final d’etapa política del PSOE

Cada cop que s'acosta el final d'un cicle polític, Espanya entra de nou en una fase vergonyosa on els governs fan mans i mànigues per no perdre el poder mentre els expedients de corrupció s'acumulen i la població descobreix, de nou, que aquest govern és exactament igual que els anteriors. El govern socialista de Pedro Sánchez comença a demostrar que no és cap excepció. El sistema de govern espanyol és incapaç de regenerar-se a si mateix. Gairebé sembla que necessita d’explosions de corrupció per garantir el torn polític. I de què em sona regenerar-se? Fa ja més de 100 anys parlàvem encara de regenerar-se. Un síntoma de viure en un estat construït sobre idees mortes que no arrelen en res viu o orgànic. Idees que són incapaces de crear res que funcioni. En 150 anys res no ha canviat. 

El Partit Socialista Obrer Espanyol viu moments tensos. L'Audiència Nacional ha imputat l'expresident espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, acusat de liderar, presumptament, una xarxa de corrupció vinculada amb Venezuela. A més a més, la Unitat Central Operativa ha registrat la seu central del PSOE i la de la pròpia Direcció General de la Guàrdia Civil. Els agents busquen proves sobre pagaments a Leire Díez, una exmilitant acusada de recopilar informació comprometedora sobre els jutges, fiscals i agents de seguretat que investiguen els casos de corrupció de l'entorn de Pedro Sánchez. Per agreujar-ho tot, també s'acusa Leire d'estar compromesa en una conxorxa per premiar funcionaris afins al president espanyol. Com ja fa segles, Espanya convertida en un vedat particular del gran partit de l'Estat: avui el socialista. La mateixa gerent del partit, Ana María Fuentes, ha sigut imputada en tot aquest entramat. 

Al mateix temps, l’Audiència Nacional ha demanat informació sobre el finançament de la campanya electoral del PSC l’any 2024. Hi ha acusacions contra el partit de Salvador Illa d’haver fet servir diners de la seva campanya electoral per pagar l'estratègia mediàtica del PSOE contra altres partits i membres de la judicatura o la seguretat de l’Estat. Alhora, el TSJC investiga els exconsellers Joan Ignasi Elena i Salvador Milà, així com l’exdirigent post-comunista Joan Herrera, per presumptes adjudicacions irregulars a Altafulla. Com a cada final d’etapa política, els governs espanyols i catalans finalitzen els seus dies envoltats de casos corrupció. González, Aznar, Zapatero, Rajoy i avui Sánchez. Potser se’n va salvar (no sense algun cas menor) Suárez. Tots passen pel mateix circ mediàtic. Un espectacle que posa en evidència la naturalesa extractiva de l’Estat espanyol. 

Un fet més preocupant, i recuperant el que explicàvem la setmana passada, és l’acusació contra Zapatero d'haver cobrat d’empreses, lobbys i fons estratègics vinculats al Partit Comunista Xinès. Unes acusacions que explicarien el sospitós acostament d’Espanya a l'òrbita global de l'autoritarisme xinès. D’aquests casos en destaco el fet que l’empresa de les filles de Zapatero, l’agència de publicitat Whathefav, S.L., tingués a Huawei com el principal aportador als seus comptes. Un país pot decidir acostar-se al bloc geopolític que vulgui, sempre i quan ho faci mogut per la raó d’Estat. Vincular Espanya o Catalunya a Xina —i entregar a Huawei les comunicacions dels Mossos d’Esquadra o les escoltes telefòniques ordenades per jutges i fiscals— és una indecència que no podem perdonar al PSC. Si es demostra que ho han fet per pagar els luxes de l’expresident Zapatero i la seva família, deixaran el seu Estat encara més enfonsat en el descrèdit de la seva classe política. 

Judicis de residència

Sobre la corrupció se n'ha parlat molt, i cada cop que un govern cau envoltat de polèmiques d'aquesta mena se'n torna a parlar. Ha passat sempre i tot fa pensar que sempre passarà. N'hi havia a l'antiguitat, a l'Edat Mitjana, a la Restauració, al carlisme, a la Lliga Regionalista o a Esquerra Republicana. Recordo quan Francesc Cambó, a les seves Memòries, lamentava haver-se vist obligat a fer dimitir l’historiador Josep Pella i Forgas, de Begur, per haver manipulat actes electorals. Cap organització, ni aquella que estava plena d’intel·lectuals i homes distingits, s’ha lliurat d’aquesta xacra tan humana. La maduresa d'un poble es demostra també per la capacitat de desconfiar dels partits que es presenten com a immunes a la corrupció. És una mentida. Sempre hi haurà persones temptades d'enriquir-se indegudament a càrrec del servei públic. L'única resposta madura per disminuir aquesta conducta és endurir les penes, augmentar la vigilància i aconseguir que el risc sigui molt més elevat que el benefici de l'enriquiment il·lícit.

A l'antiga Corona de Castella es van desenvolupar els judicis de residència: uns processos mitjançant els quals els oficials públics eren examinats en acabar el seu mandat. El judici s’iniciava en finalitzar el mandat i el funcionari havia de residir un temps més mentre era analitzat. Aquest mateix procediment, però regulat per les Constitucions Catalanes, existia a Catalunya i, a més, depenia molt més del control dels poders catalans que no pas dels reials. I és que era fonamental que el qui jutjava no en fos part interessada. 

Potser valdria la pena recuperar aquest vell sistema i establir que tot polític fos jutjat rutinàriament en finalitzar el seu mandat. Avui, la intel·ligència artificial pot facilitar enormement l'anàlisi de dades i agilitzar tot el procés, tal com han demostrat eines com el Menjòmetre o subvencions.cat. 

Tambors d’eleccions anticipades

A tot això, hi hem de sumar que el PNB, a través d'Aitor Esteban, ha donat per acabada la legislatura i ha demanat la convocatòria d'eleccions generals. Sense el suport dels nacionalistes bascos, el PSOE encara tindrà més problemes per resistir, malgrat que d'ençà de l'any 2023 Sánchez (amb els seus manuals de resistència) ha manifestat la voluntat d'esgotar la legislatura. Per la part catalana, Junts per Catalunya, a través de Míriam Nogueras, també ha demanat als socialistes la convocatòria d’eleccions anticipades. Tot i que els post-convergents ja han dit que no contemplen la idea de forçar una moció de censura. Una afirmació que lliga amb el fet que, malgrat haver trencat oficialment el suport, els juntaires segueixen votant favorablement moltes iniciatives del PSOE. 

Aliança Catalana és un partit d’obediència estrictament nacionalista i no es presenta a les eleccions al Congrés dels Diputats. Som una organització que, recuperant la terminologia de Prat de la Riba, enfoca la seva actuació Catalunya endins. Ara bé, hem de ser conscients que el PSC ha rebaixat des de fa ja molt de temps el Govern de la Generalitat a un engranatge més del seu poder a l'Estat. Igual que ha fet amb Barcelona. La supeditació de Catalunya a una peça de l'entramat per mantenir la Moncloa significa que si cau el govern de Pedro Sánchez, i si alhora el PSC entra en una espiral d'acusacions de corrupció, la probabilitat d'un avançament electoral a Catalunya augmenta enormement. Abans que enfrontar-se a un degoteig d’acusacions que els desgasti dia rere dia, Illa i Sánchez poden fer avançar les eleccions autonòmiques i estatals. Fins i tot fer-les coincidir. Un caixa o faixa socialista. Un fet pel qual cal tenir els motors a punt. 

Problemes de la dreta espanyola

Ara mateix, la possibilitat d'un avenç electoral a Espanya i, també, a Catalunya, depèn en gran part de si algú vol forçar una moció instrumental. Sánchez no vol convocar eleccions anticipades i vol allargar al màxim la legislatura. Només els queda això: ocupar el poder. Junts i el PNB diuen que volen eleccions, però no es volen fer la fotografia al costat de Vox en una moció de censura. A més, el PNB governa el Euskadi, i té a Imanol Pradales de Lehendakari, gràcies a un acord amb el PSOE, on els nacionalistes tenen 10 conselleries i els socialistes cinc. Si forcen una moció poden perdre el govern autonòmic. Amb Junts hi ha el factor Carles Puigdemont. Mentre governi el PSOE, els juntaires tenen la promesa que es podria resoldre (ja és ben penós) la situació de l’expresident de la Generalitat. Amb un govern de VOX i PP, tindrien la promesa de rebre el tracte més dur possible. Malgrat que tot fa pensar que no seria gaire diferent de l’actual.

I aquí cal dir que la dreta espanyola —que ni és gaire dreta ni és gaire espanyola— fa més de cent cinquanta anys que és incapaç d'entendre què és Espanya. Això és així perquè PP i Vox, igual que el franquisme, igual que tants predecessors que han tingut, beuen dels vells liberals castellans del segle XIX. Beuen dels qui van substituir la idea d'imperi —és a dir, de monarquia d'agregació, amb estats i regnes independents sota un mateix monarca— per la idea artificial de nació radial, incapaç de reconèixer que el castellà, el gallec, el basc o el català són nacions diferents. Han abocat un paviment de portland per fer una nova planta sobre el terra viu i, amb això, pensaven haver resolt ja la seva idea d’Estat. Però el portland no ha sabut matar les arrels dels pobles que segueixen a sota i topen constantment contra l'artifici de l'Estat que han fet els castellans. Les arrels topen i no troben sortida i, alhora, pressionen i esquerden el seu invent. La nació orgànica és viva i buscarà les formes que siguin necessàries per rebentar la nova planta i fer el seu camí. La incapacitat de convertir el seu terra artificial en un terra viu és un dels motius que complica més, avui, la governabilitat de l’Estat espanyol. 

Els castellans podrien haver construït una dreta arrelada en la tradició de les dretes hispàniques, les que sorgien del tradicionalisme peninsular, capaç de sumar sense esforç les dretes de totes les nacions de la península —Portugal a banda— i governar sense problemes. Però van triar el camí artificial i ara tenen problemes fins i tot per articular una moció de censura. Uns problemes que es repeteixen a l'hora de governar l'Estat, ja que, quan Vox entra a l'equació, Junts o el PNB en salten. El PSOE ha sabut dissimular millor —per més que hagi sigut un dels partits més centralitzadors— però cada cop pot tenir més problemes per governar si els catalans prenen consciència de si mateixos i del fet viu de Catalunya. 

Tot plegat són símptomes que aquesta Espanya que construeixen des de fa segles presenta esquerdes estructurals per tot arreu. Cada cop l'alternança en el poder d'aquesta segona restauració és més difícil i només sorgeix amb facilitat quan un dels dos partits dinàstics s'enfonsa en un mar de corrupció. El PP podrà governar —sumant amb la seva escissió de dretes— quan el PSOE s'enfonsi per desastres interns. Hem de pressionar en la batalla de les idees perquè la suma amb els catalans cada cop sigui més complicada. Deixem que l’Estat constati la seva naturalesa disfuncional. Per molt que li posin embenatges i dissimulin el cos amb ungüents i xarops, Espanya és un cos mort que no té res a oferir a Catalunya, tret de distreure-la del seu propi futur mentre li pren tot el que pot per allargar la seva pròpia agonia.