Congrés Mundial d’Arquitectes

Un congrés, dues visions de ciutat

Aquest diumenge s'ha celebrat el Congrés Mundial d'Arquitectes a Barcelona. És el segon cop que la ciutat acull aquest esdeveniment: el darrer va ser el 1996, just en el replantejament olímpic de la urbs. En la trobada d'enguany, l'alcalde Collboni ha afirmat voler que Barcelona sigui "un laboratori de les ciutats del demà". Un titular ambiciós que no ens ha de fer oblidar que el demà és un continent buit que ha d'omplir-se amb les idees que dissenyem avui. A l'hora de governar cal que siguem nosaltres qui situem les idees sobre la taula: no podem permetre que siguin les idees d'altres les que ens sobrepassin i ens enterrin en la gestió de problemes que, per ara, creixen de manera incontrolable a la ciutat.

Si el congrés de 1996 va girar al voltant de com obrir Barcelona al mar, aquest cop els eixos del debat —celebrat a les Tres Xemeneies de Sant Adrià de Besòs— són sis: la convivència de la construcció amb la natura, la reutilització i l'economia circular, els materials i la construcció responsable, la funció social de l'arquitectura perquè la ciutat no expulsi els seus ciutadans, l'adaptació al canvi climàtic i l'impacte de la intel·ligència artificial en les ciutats.

Dels sis eixos del congrés, quatre es vinculen amb l'ecologisme (gairebé el 70% de les temàtiques), un amb l'accés a l'habitatge —allò que més preocupa els barcelonins— i un amb les noves tecnologies i l'adaptació al futur digital. Allò que es tracta, i allò que no, ens parla molt d'allò que ens traumatitza com a occidentals i d'allò que haurem d'aconseguir com a catalans, per molt que això incomodi els poders estatals i els estaments benpensants. Perquè els problemes urbanístics, arquitectònics i d'habitatge de Barcelona van molt més enllà dels debats climàtics, dels laments cínics perquè els catalans no podem comprar un pis, o de la intel·ligència artificial. Els nostres problemes d'habitatge i de ciutat són, en essència, un debat sobre el poder, la bellesa i la raó. Passen les dècades i seguim on érem fa cent anys, immersos en la pregunta de qui controla el poder, qui decideix quanta gent arriba, quina capacitat de construir tenim, per a qui volem construir i de quanta riquesa disposem per aixecar una ciutat europea, elegant, agradable i higiènica. Perquè sense bellesa no pot haver-hi felicitat i, sense felicitat, perdrem l'optimisme necessari per alçar Catalunya i Barcelona per sobre de la mediocritat que ens imposa l'Estat espanyol.

Els tres problemes reals de Barcelona

Per no perdre'ns en els sis eixos del congrés —és a dir, per no perdre'ns en un tatami d'idees no dissenyat pels catalans—, hem de començar per explicar nosaltres, amb la nostra visió i la nostra llengua, els problemes de la nostra capital. Barcelona té, en primer lloc, un problema de catalans que no poden viure a la seva pròpia ciutat; en segon lloc, de catalans que veuen com la seva ciutat decau en la brutícia; i, en tercer lloc, si també volem entrar en el debat climàtic, de catalans que pateixen com les temperatures creixen dràsticament als mesos de calor.

La hidra de l'habitatge

Pel que fa als catalans que no poden comprar un habitatge a la ciutat, ens enfrontem a una hidra de tres caps. Un dels caps porta la marca del socialisme i els comuns: les regulacions del topall dels lloguers, l'obligació del 30% d'habitatge de protecció oficial a les noves promocions i la laxitud en la defensa de la propietat privada han reduït dràsticament els pisos disponibles al mercat de lloguer, han aturat en sec noves construccions i han deixat 60.000 pisos tancats per por a la inseguretat jurídica. Fins que no fem regulacions que facilitin el lloguer i la construcció, fins que no protegim la propietat privada i fins que no deixem d'encarir amb impostos les compres —per exemple, dels catalans que volen independitzar-se de casa seva—, no dinamitzarem el mercat a favor nostre.

El segon cap de la hidra té a veure amb el model productiu que defensen socialistes, convergents, populars i postcomunistes des de fa dècades: créixer important mà d'obra barata per nodrir sectors econòmics de baixa productivitat, cosa que dispara la població immigrant i redueix els salaris. Fins que no apostem per fer més rics els catalans, ho tindrem enormement difícil per competir per l'habitatge a la nostra pròpia ciutat. Catalunya serà Catalunya en la mesura que sigui una nació industrial, rica i pròspera. Fins que els nostres governs no es preocupin per augmentar el PIB per càpita i no pas el PIB total del país, els nostres problemes no pararan de créixer. 

El tercer cap de la hidra té a veure amb el descontrol migratori que patim per la nostra submissió a Castella. Catalunya veu com cada any arriben 300.000 persones, de les quals 50.000 van a parar a la nostra capital; tenim 400.000 persones compartint habitació a l'àrea metropolitana. La nostra ciutat té un creixement horitzontal limitat per dos rius, el mar i la muntanya, mentre que el debat sobre el creixement vertical continua molt encotillat pels seus detractors i per la falta d'imaginació sobre com dur-lo a terme. I encara diria més: fins que Catalunya, i per tant Barcelona, no tingui el poder de determinar quanta gent pot venir-hi, fins que no posem un topall als fluxos migratoris que reclamen habitatge, no hauríem de córrer a construir per absorbir-los. No es tracta d'anar veient com ens inunden la ciutat de mà d'obra barata, incapaç de comprar pisos decents, i haver de fer mans i mànigues per construir barat al ritme que augmenta la demanda. Perquè aquest debat també va de bellesa: no podem començar a apilar capses de sabates les unes sobre les altres per oferir pisos barats. 

Sense control migratori, els catalans no podrem resoldre el problema de l'habitatge i seguirem essent expulsats de la nostra capital, perquè, amb un model productiu basat en la mà d'obra barata, els nostres salaris seguiran sent inferiors a la mitjana europea i no podrem competir ni amb els centenars de milers d'immigrants que arriben a Barcelona per compartir pis, ni amb els centreeuropeus o nord-europeus que ens disputen en solitari els pisos més atractius. D'això cal que se'n parli al Congrés d'Arquitectes, tot i que dubto que es faci.

El preu de la bellesa

L'altre eix del debat —la brutícia, la decadència, el vandalisme o la construcció d'edificis sense esperit ni bellesa— té molt a veure també amb el poder i la riquesa. Barcelona va aixecar una ciutat ideal, sobre els pilars del modernisme i el noucentisme, quan era la capital d'un imperi empresarial, quan Catalunya suposava el 40% de la indústria de tota Espanya i un dels motors fabrils d'Europa. Les façanes més elegants es van construir quan teníem una vocació de nació industrial, una visió productivista i una classe política que, més o menys, actuava en defensa del nostre empresariat. El capital català va construir la Barcelona més impressionant que ha existit mai, mentre regidors catalanistes com Francesc Cambó projectaven les seves idees sobre urbanisme i bellesa. A ell li devem que, quan des de plaça Espanya mirem cap a la muntanya de Montjuïc, no hi trobem un seguit de barraques que inunden la vista sinó les zones enjardinades que no es van desmuntar arran de la segona exposició universal. 

Però, altre cop, per defensar la bellesa —és a dir, per fer una ciutat agradable, humana, europea, enjardinada, digna i, si es vol dir així, en llenguatge progressista, inclusiva i verda— necessitem recuperar el poder: el poder de decidir sobre la quantitat de gent que arribarà a la ciutat i el poder de decidir quins sectors econòmics volem potenciar, ajudar i promoure. Perquè Barcelona, i per tant Catalunya, recuperi l'ideal de ciutat neta i noucentista, calen catalans amb salaris alts, capital que financiï bons edificis i que no haguem de córrer cap a la misèria per encabir milions de persones sense ingressos en edificis construïts sense cap visió de país, de ciutat, de gust o de planificació de l'entorn. Voler encabir milions de persones provinents de la pobresa, subvencionar-los un edifici, uns serveis o unes infraestructures, i alhora voler que tot es faci de forma bonica, neta, verda, inclusiva i no sé quants adjectius més, és buscar la quadratura del cercle. I al final, la pregunta sempre és la mateixa: i això, qui ho paga? Perquè si no hi ha diners per pagar-ho, de ben segur s'acabarà explorant el camí de l'urbanisme més soviètic i empobridor.

Clima, indústria i la lliçó dels jardins

I el darrer punt, el del canvi climàtic, segueix sobrevolant els mateixos eixos de poder, bellesa i raó. L'ecologisme banal ens diu que hem de castigar tota indústria que considerem contaminant. Però la raó ens recorda que tota indústria castigada, gravada amb impostos abusius o perseguida per regulacions desproporcionades a Europa es traslladarà al tercer món, on podrà contaminar deu vegades més, pagar deu vegades menys i operar amb regulacions pràcticament inexistents. I, per molt que costi d'entendre a la nostra progressia, allò que es contamina a l'Índia o la Xina també afecta Europa. Per tant, és indispensable ser racionals i tractar amb cura les nostres indústries per evitar-ne la deslocalització. Per salvar el nostre clima i per protegir un model productiu decent que ens enriqueix. A més, Europa només podrà fer valer al món el seu discurs de preocupació pel medi ambient mentre sigui rica i tingui un percentatge important del PIB global: a mesura que Europa s'empobreix, els seus discursos a escala planetària també perden força.

Fa cent anys, com explicàvem abans, Francesc Cambó va idear una ciutat enjardinada ideal. Plena de refugis climàtics  —per diriem amb llenguatge del segle XXI. Va fer venir Jean-Claude-Nicolas Forestier, llavors conservador dels parcs de París, per projectar un sistema de jardins excel·lent en quatre grans zones: els de Montjuïc, els de la Plaça d’Armes de la Ciutadella, els del Parc del Guinardó, i els d’un impressionant sistema de jardins mai acabat que havia d’anar des del parc de Pedralbes fins a la desembocadura del Llobregat. Però, altre cop, per fer això calia una ciutat rica, productiva i ambiciosa, és a dir, catalana, capaç de pensar-ho i finançar-ho. Calia una ciutat que sabia per a quanta gent havia de construir. 

Sense enfortir abans Catalunya i Barcelona a nivell polític, productiu i cultural, no farem altra cosa que perseguir la inclusivitat mentre construïm barraques verticals, grises i que, en pocs anys, ja estaran enfonsades en la brutícia i els grafits. Tot per encabir-hi tothom qui arriba a la ciutat amb una mà al davant i una al darrere.