El Tramvia de la Diagonal

Too late

Fa pocs dies, en una entrevista al diari Tot Barcelona, se'm va preguntar pel nostre posicionament sobre la connexió del tramvia per la Diagonal. I la resposta ràpida és que, arribats a aquest punt, ja és tard per enrocar-se: més val acabar l'obra, pels més de cent milions d’euros que ha costat i perquè la major part ja ha estat construïda. Ara bé, a causa de tota la polèmica que ha generat la infraestructura i per respecte a la nostra ciutat, val la pena fer una reflexió una mica més profunda sobre com s'ha fet aquesta xarxa i sobre el perquè del nostre posicionament. 

Per què cal acabar-la?

La infraestructura per connectar el Trambaix i el Trambesòs, és a dir, per connectar la capital amb els municipis del seu voltant i unir internament la ciutat amb el tramvia a través de l'avinguda Diagonal, tindrà un cost total de 200 milions d'euros, pagats entre l'Ajuntament i la Generalitat. És a dir, pagats per tots els catalans. Una obra que es va definir en dues fases: la primera, que ja s'ha realitzat, unia les estacions de Glòries fins a Verdaguer; i la segona, que encara està per realitzar, ha d'unir les estacions de Verdaguer fins a Francesc Macià.

Per una banda, tenim els fets, que ens mostren la quantitat de recursos ja invertits en una obra que resta construïda a mitges; i, per altra banda, tenim les crítiques al pressupost, a les limitacions de mobilitat d'un transport com el tramvia i, fins i tot, si volem, a com s'han plantejat els vehicles d'aquest tramvia. La crítica al pressupost és legítima i, efectivament, amb alternatives com l'autobús, hauríem tingut una opció molt menys costosa. A més, l'autobús, a diferència del tramvia, presenta una mobilitat i una adaptabilitat molt més grans: davant de qualsevol incident, pot modificar el trajecte i continuar operant, mentre que el tramvia no. La seva ruta és totalment rígida i, per tant, li manca la flexibilitat necessària per romandre útil davant dels infinits obstacles que sorgeixen diàriament a la ciutat de Barcelona.

A més a més, ja que hem volgut recuperar el tramvia desaparegut en temps de l’alcalde Porcioles, i ja que som un país que ha de lluitar constantment per reforçar el seu sentiment de pertinença, hauríem pogut fer com Lisboa i buscar una flota de tramvies que quedés lligada a la imatge i la identitat de la ciutat. O com fa Londres, amb els seus famosos taxis LTI TX4, d'aparença clàssica i elegant. O també com fa la mateixa capital anglesa amb els seus autobusos de dues plantes de color vermell. Ja posats a recuperar el tramvia, podríem haver-lo dotat d'una identitat que hagués quedat lligada a la idea de la catalanitat que Barcelona necessita. 

Un llegat del President Pujol

En honor a la veritat, crec important dir que no ens trobem davant d'una idea que porti el segell roig de Collboni o lila de Colau. De fet, l'hem d'anar a buscar al tradicional arbre quadribarrat de l'antiga Convergència: la proposta de connectar la Diagonal amb un tramvia ja va ser exposada al Pla Director d'Infraestructures 2001-2010, de l'Autoritat del Transport Metropolità, durant el darrer govern del president Jordi Pujol.

Una infraestructura que va trigar anys a arribar i que fins i tot va passar per una consulta ciutadana l'any 2010, durant el mandat de Jordi Hereu, on, amb una minsa participació de només el 12%, la població va descartar executar les obres. Unes obres que, malgrat l’evident baix interès per part de la ciutadania, malgrat el “no” en el referèndum, es van acabar iniciant amb el govern d'Ada Colau, que va encetar la primera de les dues fases del projecte.

Trinxeres ideològiques

Independentment de la seva gènesi convergent, el tramvia ha rebut l'oposició total de Junts, com també del PP i de Vox. En alguns casos, com el dels juntaires, amb propostes alternatives al tramvia, com la de connectar tota la Diagonal amb la línia d'autobusos D-30, una solució interessant, però que mai es va arribar a fer; o amb la idea d'Elsa Artadi, que va proposar unir l'avinguda amb un metro subterrani per evitar fer el tramvia. Ara bé, arribats al posicionament d'Artadi, ens trobàvem davant d'una oposició irracional, ja que, amb la perforació subterrània, el cost s'hauria multiplicat exponencialment i no hauria tingut cap sentit econòmic ni pragmàtic més enllà del no per sistema. Segurament, el motiu de tota aquesta oposició era que la idea es veia com el tramvia de Colau, i no pas com el tramvia de la ciutat o, més acuradament encara, com el tramvia de Pujol. 

El cas del tramvia és una bona ocasió per meditar sobre per què a Barcelona sembla impossible desbancar el govern socialista. Perquè hi ha moments en què cal batallar aferrissadament i mostrar una alternativa quan aquesta té lògica i serveix a l'interès públic. Per això, abans d'iniciar-se les obres de la primera fase del tramvia, calia oposar-s'hi. Calia haver optat pels autobusos, que ens haurien estalviat molts diners als contribuents i ens haurien donat un model de transport capaç d'adaptar-se als incidents del dia a dia. Hauria tingut sentit i en va tenir: la ciutadania ja s'hi havia oposat en una consulta i, amb la D-30, el cost hauria estat de menys d'un quart del que costarà en total.

Però els anys no han passat en va. El govern de Colau va tirar endavant el projecte i, el dia d'avui, ens trobem amb més de cent milions ja invertits, amb la primera fase ja realitzada i amb la perspectiva que només queden per unir 2,8 quilòmetres que, un cop construïts, es traduiran en tres estacions noves i la connexió total des de Cornellà fins a Sant Adrià de Besòs.

Aliança i la política

Ens hi podem oposar encara? Sí. Però no estarem servint a l'interès públic, sinó a la necessitat de mostrar públicament que som l'oposició. L'oposició a batalles que no triem nosaltres. L'oposició als problemes de gestió del socialisme. L'oposició més enllà de tota lògica i tot sentit de pragmatisme. Portem anys immersos en la gestió dels problemes i no pas pensant la ciutat i el seu futur. Fa anys que ens barallem cruament per afers secundaris, en lloc de decidir-nos a fer política. És mal senyal que a Barcelona sigui sempre el Partit Socialista qui marqui l'agenda i les batalles que hem de lliurar. 

Les qüestions que s’han establert com a prioritàries durant les darreres tres legislatures són superficials. El tramvia o les superilles volen generar l'aparença de prosperitat i canvi però, més enllà d’aquests problemes secundaris, la ciutadania es pregunta per què el sistema sanitari està col·lapsat. Per què ho estan, també, les escoles i les gestions burocràtiques. Perquè ho està el transport públic. Per poder respondre aquestes preguntes cal analitzar la quantitat inassumible d’immigrants que rep anualment la capital del nostre país. Mentre els governs socialistes siguin incapaços d'afrontar aquesta realitat, les seves polítiques es mantindran basades en la gestió dels problemes, i no pas en la resolució d’aquests.

Aliança Catalana no ha vingut a ser l'adversari en els combats que dissenyen des de les seus del PSC o dels Comuns. Mentre no siguem nosaltres qui definim el tatami, estarem condemnats sempre a la derrota electoral: convertint-nos, any rere any, en un partit d'oposició i no en un partit de govern.