El destí de Barcelona

Avui pretenc, amb aquest escrit —prou més llarg de l'habitual—, explicar amb paraules escrites l'esperit i la idea que van guiar la presentació de la candidatura municipal que encapçalo per Aliança a la Batllia de Barcelona. Voldria començar amb una faula que ben bé podria haver-se desenvolupat a pocs metres d'aquí, a l'Església del Mar. Explica que, fa molts anys, un rei, tot passejant, va veure tres picapedrers fent la mateixa feina. Va preguntar al primer què feia, i aquest va respondre: «Pico pedres.» Va preguntar el mateix al segon, que li va contestar: «Em guanyo el jornal per portar el pa a casa.» Quan li va tocar el torn al tercer, aquest li va dir: «Estic construint una catedral que durarà mil anys.» Com podeu veure, els tres feien la mateixa feina, però només el tercer era conscient de la transcendència del que realment havia de fer. 

A Barcelona ens trobem amb la mateixa situació. Podem preguntar a molts regidors, o exregidors, què fan o què feien, i alguns respondran "gestiono la seguretat", altres diran "gestiono el trànsit". Potser els més cínics ens confessaran que es guanyen el jornal. Però fa anys, molts anys, que no trobem ningú amb una idea transcendental de la ciutat. Fa dècades que no trobem un membre del govern que connecti Barcelona amb el seu destí fundacional. I és això el que Aliança ve a fer: no només a gestionar la decadència, sinó a redreçar Barcelona cap al seu camí de capital de Catalunya i de la Mediterrània.

El destí de Barcelona

Hem presentar el nostre projecte davant les ruïnes del barri de la Ribera. Davant les restes d'uns carrers destruïts que tenen molt a dir-nos, perquè ens expliquen intensament la guerra de 1714 i el funest Decret de Nova Planta. Ens expliquen el dia en què Barcelona va perdre les seves competències per capitanejar la política interior, internacional, monetària, militar o comercial de Catalunya.

Som aquí per dir que venim a refer-nos d'aquella derrota. Per recuperar el poder de Barcelona. Som aquí per presentar el partit de la Barcelona catalana. El partit català de Barcelona. Per recordar que som molt més que una suma de persones, habitatges, béns i serveis. Som molt més que un entramat urbà entre dos rius, el mar i la muntanya. Som la ciutat que ha dissenyat, regit i ampliat els límits de Catalunya, amunt dels Pirineus, al sud del Sénia i fins als confins del mar. Som la capital d'una nació amb mil anys d'història que batega amb força i reclama el seu paper al món.

Dins dels nostres murs, els governants catalans van crear el somni de Barcelona: una metròpolis destinada a ser la capitana de la catalanitat i la senyora del Mediterrani, el centre de la nostra talassocràcia. La capital d'un país que és molt més que una simple nació. És una nació amb una missió manifesta des del naixement mateix de Catalunya. La missió que va començar amb Carlemany i l'aparició dels nostres comtats. La missió d'aturar l'avenç de l'islamisme. La missió de ser l'escut protector i l'espasa d'una Europa Occidental que es vol lliure, rica i civilitzada. La missió de defensar la força de la raó davant l'obscurantisme del fanatisme religiós. La missió de portar, amb lleis, pactes i comerç, les relacions entre els pobles i els homes. La missió d'existir per retornar a Occident tot allò que li ha estat pres per la força de la violència. La missió de difondre i exportar l’esperit d’Europa arreu del mar i terra endins. 

Tan forta és la relació entre el destí de Barcelona i la missió de Catalunya que, sense Barcelona, avui no podríem parlar del nostre Estat català. I és que aquí va començar tot. Va ser aquí, un trist dia de juliol de l'any 985, quan el tirà islàmic Almansor va assaltar la nostra ciutat. Centenars de caps de genets catalans, caiguts en combat, van ser catapultats cap a la plaça de l'església de Sant Just i Pastor. Els soldats del califa van arrasar les nostres cases i els nostres temples. La majoria dels nostres valerosos defensors van caure morts defensant Barcelona, Catalunya i tota l'Europa cristiana davant del terror de la guerra i la rapinya.

Aquell dia, el comte de Barcelona, Borrell II, va comprendre que, per ser fidel a la missió protectora de Catalunya, per ser fidel a l'ideal d'escut salvador d'Europa, Barcelona havia de fer un pas endavant i assumir, ella sola, amb total llibertat i independència, el control de les terres catalanes. Així va ser com el nostre comte, havent comprovat que el rei franc no havia complert el seu deure envers nosaltres va instaurant la independència de Catalunya. Allà vam començar a caminar sols. A Barcelona. Sense demanar permís. Sent amos i senyors de la nostra terra i del nostre destí. Convertint la nostra ciutat en la capital d’un estat que reclamava el seu lloc al món. 

Diagnosi 

Comencem a fer una diagnosi. Un estat de la ciutat. Sabem que som una nació amb un fort esperit comercial. Havíem sigut capaços de crear autèntics imperis empresarials mentre ens obstinàvem a defensar els nostres interessos. Havíem sigut els propietaris del nostre futur, del nostre país i de les nostres finques. Havíem tingut unes lleis, unes institucions i unes constitucions que mantenien la seguretat jurídica, l’ordre i la prosperitat del nostre país. Els nostres banquers i comerciants havien sigut una peça clau en l’expansió de la influència barcelonina arreu del món. Perquè, juntament amb les nostres empreses, avançava la nostra manera d’entendre el món. Una manera d'entendre’l en la nostra llengua. Una llengua de prestigi de primer ordre en l’Europa medieval. Tot això era així quan, des de Barcelona, els nostres governants tenien Catalunya al cap i al cor. Malauradament, ja fa molts anys que tot s’ha denigrat. Els darrers governs municipals han menystingut la nostra ciutat i el nostre país. No els veuen com objectius en si mateixos, sinó com parts d’altres batalles. Molts cops, i sobretot en el cas socialista, com una peça de l’entramat del seu poder a l’Estat espanyol. Barcelona rebaixada a ser un esglaó per arribar a conquerir la Moncloa. 

Reduir la nostra capital a una estratègia electoral espanyola és no entendre ni què som, ni què vam ser ni què podem ser. Barcelona ha sigut cridada a ser el seny ordenador de Catalunya. A difondre la catalanitat i Europa per tota la seva àrea d’influència. Tenim una gran ciutat amb un país i un país amb una gran ciutat. I és que Barcelona és de tots els catalans i tots els catalans són de Barcelona. No en va, durant molts anys, els termes Catalunya i Barcelona han sigut sinònims del mateix: El comtat de Barcelona ha sigut el líder, l’aglutinador i el comandant de tots els comtats catalans. Quan no ens hem deixat censurar, encotillar i acovardir per qui només ens vol per expoliar, els senyals de Barcelona han onejat orgullosament arreu de les ciutats més destacades de la Mediterrània: A Palma, a València, a Palerm, a Mdina, a Nàpols o a Atenes. 

I com veiem avui Barcelona? La veiem esclava de la deixadesa i la insolència; les nostres places, s’han convertit en amfiteatre de baralles i manters; els nostres béns, en botí de l'ambició i la negligència d'uns governants que ens han girat l'esquena; els nostres edificis i monuments, són víctimes del vandalisme i l'abandonament; els carrers que la nostra civilitat i els nostres mossos havien fet segurs, ara tornen a estar infestats de delinqüència i inseguretat; els locals més emblemàtics esdevenen nius de basars i supermercats vint-i-quatre hores, bruts i decadents; les elegants façanes, alçades amb segles d'esforç, estalvi i dedicació, són malmeses per la brutícia, les pintades i la indiferència. 

Tot analitzant l’actual situació barcelonina és important parar atenció a tres aspectes enormement preocupants que que arrosseguen la nostra capital cap els abismes de la decadència. Aquests són la falta d’una política trascendental en capitalitat, d’un política realista en habitatge, i d’una política racional i madura en seguretat. 

Sobre l’habitatge cal dir, abans de res, que la primera base de la nació és la família, i perquè hi hagi famílies catalanes, aquestes necessiten un habitatge digne on poder viure dignament, descansar i criar els seus fills. Però avui això no sembla possible. Les regulacions del conscens social-demòcrata barceloní han fet impossible aconseguir un pis a la nostra ciutat. L'obligació de destinar un 30% dels habitatges de nova construcció a habitatges de protecció oficial ha aturat en sec les noves promocions. Els topalls als preus del lloguer han fet retirar milers de pisos del mercat. La por a quedar indefens i abandonat per l'administració quan un llogater no paga ha fet que molts catalans prefereixin tenir el pis tancat abans que llogat. Alhora, el mal estat de la xarxa de Rodalies dificulta enormement repartir la població que treballa a Barcelona entre els municipis del Maresme, el Vallès o el Baix Llobregat. Així doncs, tenim 400.000 persones compartint habitació a l'àrea metropolitana. A més, la centralització de molts sectors econòmics fa que la majoria de llocs de feina de tot Catalunya estiguin situats dins Barcelona i la seva àrea metropolitana. I, no satisfets amb la magnitud del desastre, els nostres governants resten impassibles veient com cada any arriben 50.000 immigrants més a la ciutat. 

En comptes de buscar solucions reals i realistes, els nostres governs s’han centrat en cremar bruixes per veure si així milloraven les collites. En aquesta línia, els socialistes o els comuns han amenaçat d'expropiar les llicències dels pisos de lloguer turístic per col·locar-los al mercat del lloguer de llarga durada. Ells saben perfectament que això no resoldrà res. Saben que expropiar els 10.000 pisos de lloguer turístic, com a molt, servirà per encabir 25.000 persones més, en una capital que cada any rep en immigració el doble del que falsament resoldria aquesta expropiació puntual que es convertiria per efecte dominó en la fugida de molts negocis. I és que no hi ha res més espantadís que un milió d’euros. 

El poder polític explora tots els camins per espantar el capital i es prepara per obrir encara més les portes de la pobresa. Avui expropien 10.000 llicències de lloguer turístic; demà potser voldran expropiar els 29.000 habitatges dedicats a l’activitat econòmica: parlem de milers de despatxos d'advocats, consultes mèdiques o oficines. Experiments maldestres que, de moment, ja han provocat que 60.000 habitatges estiguin tancats per por a la inseguretat jurídica. Sis vegades la quantitat dels pisos amb llicència turística que volen expropiar i que, amb això, encara avançaran més en la seva agenda de la conflictivitat social. 

Sobre la seguretat, cal recordar que els intel·lectuals del noucentisme havien somiat un ideal de ciutat per a Barcelona: una capital segura, civilitzada, educada, neta i cultivada. Què pensarien avui aquells catalans si veiessin que, cent anys després, la nostra ciutat torna a patir la xacra del pistolerisme?

Les nostres mares i àvies ja no poden caminar tranquil·les pel carrer, per por de ser assaltades i que els arrenquin els penjolls d'una estrebada, sense cap mirament de si en caure a terra es fan mal. I mentre els nostres governants ens repeteixen que no patim, que els furts han baixat un 7%, que tot és una percepció d'inseguretat, veiem com els tirotejos han pujat un 35% en un any, i els homicidis i les temptatives, més d'un 30%.

Sense seguretat no hi ha llibertat. I aquesta no és la Barcelona que volem: una ciutat que comença a imitar la seva veïna, la República Francesa, i veu néixer incipients barris no-go, on ben aviat ni la policia ni els nostres veïns gosaran posar-hi els peus.

El fet que Barcelona sigui la capital natural, històrica i espiritual de Catalunya ho demostren diversos fets: Molts llocs de feina del Principat estan ubicats a la nostra ciutat. Cada dia, centenars de milers de ciutadans agafen el cotxe o el tren per entrar a Barcelona i marxar-ne al fer-se fosc. Els grans teatres, les òperes i els museus principals que els catalans poden visitar estan dins els límits de la nostra ciutat. Els grans congressos que Catalunya celebra es fan al nostre municipi. El centre del nostre poder polític i econòmic resideix aquí. La marca més internacional amb què s’explica Catalunya al món és la marca Barcelona.

Però, malgrat tot, malgrat totes aquestes evidències, els governants municipals fa anys que s'afanyen a separar la ciutat de Barcelona del gran cos de la catalanitat. Volen que la nostra capital no capitanejï res; volen separar el cap del cos. S'esforcen dia rere dia perquè Barcelona desenvolupi un projecte empetitit, desvinculat del seu esplendor i del seu destí. Quan Ada Colau deia que governava pels barcelonins i no pas per la resta de catalans, volia dir que, per a ella, Barcelona era una idea separada del Principat. Per a aquests sinistres aprofitats de la política, Barcelona fa anys que va deixar de ser la capital de Catalunya per convertir-se en la capital de les seves ambicions personals. 

Barcelona és la capital d'una gran nació, i això es mesura per la seva capacitat d'atraure el món: grans congressos, grans esdeveniments esportius i culturals, exposicions internacionals, fins i tot la visita del Sant Pare. Cada vegada que el món mira cap a Barcelona, la ciutat es reafirma com a capital i la catalanitat arriba a tots els racons del planeta. La nostra manera de ser europeus és ser catalans i aquesta nacionalitat s’explica i es difon des de Barcelona. 

Però aquesta capacitat d'atraure grans esdeveniments no és un miracle: depèn de tenir prou capacitat per rebre milers de persones en pocs dies. Depèn de tenir unes infraestructures del transport preparades per ser una gran metròpolis. Depèn de tenir governs disposats a no deixar-se prendre aquestes oportunitats de projecció. 

I què ens trobem en l’àmbit dels grans esdeveniments? Ens trobem uns governs municipals que actuen amb una preocupant manca de criteri i de continuïtat, sotmesos sovint a les seves conveniències i aritmètiques polítiques. Un dia defensen la continuïtat dels grans esdeveniments i l’endemà en qüestionen la presència. Un dia aspiren a convertir Barcelona en una gran capital cultural i l’endemà rebutgen projectes com el del Museu Hermitage. L’única constant, però, és la seva tendència persistent a reduir, ocultar o diluir la catalanitat de tots els grans esdeveniments internacionals que tenen lloc a Barcelona. Barcelona ha de ser una ciutat amb capacitat d’atraure el món, però ho ha de fer per una raó que va més enllà de l’impacte econòmic. Ho ha de fer per una ambició nacional i cultural. Els grans esdeveniments globals són, i han de ser, una oportunitat per projectar al món la personalitat, la llengua i la cultura de Catalunya. Perquè forma part de la nostra vocació de capital i perquè és allò que ens permet aportar una veu pròpia en l’escena internacional. Malauradament, és aquesta dimensió la que el socialisme sovint prefereix ignorar, relegar o arraconar. 

Ha arribat el moment de parlar de propostes concretes. Comencem per l'habitatge.

Aliança Catalana es compromet a tombar els topalls als preus del lloguer, perquè tornin a haver-hi pisos de llarga durada al mercat. Ens comprometem a defensar la propietat privada i els drets dels propietaris, perquè cap barceloní no es trobi atrapat amb un inquilí que no paga i que l'administració es nega a desallotjar. Ens comprometem a suprimir l'obligació de destinar un 30% de les noves promocions a habitatge de protecció oficial, perquè la construcció de nous pisos torni a ser viable i atractiva.

Ens comprometem també a examinar escrupolosament el padró, a no facilitar empadronaments fraudulents i a fer que Barcelona deixi de ser una destinació atractiva per a qui vingui a viure de subsidis i ajudes públiques. Ens neguem a créixer a base de persones sense ganes d’arrelar-se, sense ofici i sense voluntat d'integrar-se.

Ens comprometem a fer servir tota la nostra influència al Parlament i a les institucions per millorar la xarxa de transport públic, perquè els catalans puguin viure fora de la ciutat i arribar-hi a treballar amb comoditat, en trens segurs i amb més freqüència de pas.

I, finalment, Aliança Catalana assumirà el deure de tractar el ciutadà amb maduresa i realisme. Fa anys que no es construeix, fa mesos que el nombre de pisos en lloguer no deixa de disminuir a causa de la por a la inseguretat jurídica, fa temps que competir amb els salaris dels europeus que arriben a la nostra ciutat per instal·lar-s'hi se'ns ha convertit en una odissea. Fa temps que ens sentim expulsats de la nostra pròpia capital. I tot això no es resoldrà fins que Catalunya no canviï el seu model productiu, fins que no aposti per sectors que ofereixen bons salaris, fins que no reguli els fluxos migratoris que devaluen els nostres sous —fins que, dit ràpidament i amb plena consciència de la seva dificultat: no aconseguim que els catalans siguin més rics. Fins que els nostres salaris no s'equiparin a la mitjana europea. 

Ha arribat el moment de parlar de seguretat.

Aliança Catalana es compromet a donar suport ple a les policies municipal i de la Generalitat. Volem policies que se sentin acompanyades per l'administració, no perseguides per ella. Policies amb la formació necessària, l'equipament adequat i les unitats suficients per fer la seva feina amb dignitat i eficàcia.

Ens comprometem a impulsar un enduriment de les normatives i a actuar amb tota la contundència de la llei en barris com el Raval, per evitar que esdevinguin zones on ni els veïns ni els agents gosaran posar-hi els peus. Ampliarem els controls, les patrulles i la vigilància als punts de màxima tensió de la ciutat.

Però volem fer-ho bé. No volem créixer els cossos policials obrint les portes a qui vingui només a guanyar-se un sou. Volem obrir el cos a catalans que estimen Catalunya i Barcelona i volen servir-la al peu del canó. Agents ben remunerats, però també exigits: que superin proves de coneixement de la història, la identitat i el destí de Barcelona com a capital de la catalanitat. Perquè qui custodia la nostra ciutat ha de saber què custodia i per què val la pena defensar-la.

Sobre el sector productiu i del model econòmic que volem per a Barcelona.

Aliança Catalana es compromet a tancar les portes a la immigració econòmica fins que els nostres salaris i l'hegemonia del català no hagin recuperat el seu lloc.  Volem que el sector industrial sigui el principal motor econòmic del país, i treballarem perquè així sigui. Però ho farem no pas buscant l'enfonsament dels altres sectors, sinó fomentant que les nostres indústries trobin dins de la ciutat el millor lloc on invertir.

Ens comprometem a ser els millors aliats de les nostres empreses i dels nostres emprenedors. On abans trobàveu regulacions absurdes, fiscalitat abusiva i hostilitat dels governants, amb nosaltres trobareu cooperació lleial, regulacions senzilles i facilitadores, una fiscalitat baixa que us faci competitius i una actitud de col·laboració en tot el que necessiteu. Amb el nacionalisme català expulsarem el malson de la pobresa, la violència i el socialisme.

Ens comprometem també a impulsar l'automatització i la robotització de tots els sectors productius. Tota feina remunerada amb un salari poc productiu ha de ser, tard o d'hora, substituïda per la tecnologia. El futur passa per una dependència cada vegada menor de la mà d'obra poc qualificada, i tindreu en nosaltres els millors aliats per fer aquest camí.

En matèria de mobilitat, obrirem les portes a les VTC i els facilitarem l'operació a la ciutat, perquè la competència beneficia sempre el ciutadà. Barcelona no pot ser un fre a la innovació: ha d'estar al mateix nivell que les grans capitals europees i competir per excel·lir per davant de totes.

Però res d'això no pot quedar-se com una simple estratagema política. Volem que les empreses catalanes siguin cada cop més pròsperes; volem que actes com la visita del Sant Pare siguin cada cop més espectaculars. I tot això ho volem amb esperit català. Perquè no només Aliança ha de ser un agent de Catalunya: totes les nostres indústries, tots els nostres congressos mundials, exposicions internacionals i recepcions papals han de portar l'esperit de Catalunya. Han de ser finestres des d'on exposar i explicar Catalunya al món, tal com feia Gaudí, tal com feia Picasso, tal com feia Miró.

Accepteu aquesta oferta amb tots els beneficis que comporta. Feu que els vostres negocis siguin promotors de la catalanitat i trobareu en Aliança el millor soci i el millor aliat per expandir-vos en una ciutat amiga de la propietat privada, de les administracions eficients, els impostos racionals, les regulacions senzilles i la seguretat jurídica.

I si amb una proposta vull que us quedeu, és amb la de reprendre el destí de Barcelona com a capital de la mediterrània catalana. 

Avui, l'Ajuntament de Barcelona destina prop de 10 milions d'euros de la butxaca dels barcelonins a projectes de cooperació internacional sense cap lligam amb la nostra nació: el Districte 11, amb un milió i mig anuals destinats a Palestina; suport a la flotilla de Gaza; promoció de la igualtat de gènere a Hondures. Projectes llunyans i deliris ideològics que constitueixen una ofensa al principi de prudència que ha de regir tota administració pública. No podem tenir una ciutat que cau a trossos i que al mateix temps rega amb diner públic causes alienes i llunyanes.

El Districte 11 reflecteix de forma dolorosa fins on han arribat les prioritats d'aquest Ajuntament. Volen una Barcelona agermanada amb Gaza i amb Ciutat de Mèxic, però completament aliena als interessos de la seva nació. Ha arribat l'hora de trencar amb aquest llegat funest.

Aliança Catalana es compromet a fiscalitzar rigorosament tota la despesa supèrflua de l'Ajuntament i a redirigir aquests recursos cap a on toca: cap a la catalanitat. Crearem un pla d’expansió empresarial i nacional, aprofitant l'estructura existent i part de la seva dotació pressupostària, per convertir Barcelona en el que sempre ha estat i ha de tornar a ser: el pol d'atracció i referència de la catalanitat en el seu sentit més ampli.

Perquè Barcelona és la capital de la nació catalana i la metròpolis de referència de la mediterrània occidental. Això no és un enunciat buit. És una declaració política i programàtica concreta, de caràcter simbòlic, però també material i humà.

El simbolisme és cabdal. Alcaldes i figures institucionals de pes de les principals ciutats de Catalunya —Girona, Tarragona, Lleida, Tortosa, Manresa, Vic, Figueres o Perpinyà— però també de Palma, València, l'Alguer, Càller, Nàpols, Mdina, Palerm o Atenes han de tenir presència i ser convidats als grans actes institucionals i de la societat civil de la capital catalana. Al Liceu, a les competicions esportives, als actes culturals i polítics. Barcelona ha d'estendre'ls la mà, sigui quin sigui el seu color polític. 

Però el simbolisme sol no és suficient. Destinarem fons a un pla permanent de capitalitat mediterrània: invitacions, recepcions oficials i agermanaments institucionals amb les ciutats que han format part de la catalanitat al llarg dels segles. Promoció de la llengua, preservació de la cultura i del llegat històric, i foment econòmic des d'una perspectiva de catalanitat. Això no ho farà Barcelona sola: caldrà la col·laboració d'altres ciutats del país i del govern de la Generalitat. Però Barcelona ho liderarà, per capacitat i per convicció. Perquè és el nostre destí. Perquè sempre ho ha estat.

Crida a l’acció

Hem fet un llarg camí en aquest plantejament. Hem passat pels carrers destruïts de la Ribera, pels genets de Borrell II, per les places infestades de delinqüència, pels pisos tancats per la por i pels milions gastats a Gaza mentre Barcelona cau a trossos. Ho hem vist tot. I ara sabem on som.

Però sabem, sobretot, d'on venim. I saber d'on venim és saber qui som. I saber qui som és saber cap on anem. Saber quina és la nostra missió.

Barcelona no és una ciutat qualsevol. És la ciutat que va decidir caminar sola quan tothom la va abandonar. És la ciutat que va resistir quan Almansor la va assaltar. És la ciutat que va sobreviure al 1714. Una ciutat que ha caigut moltes vegades i s'ha aixecat sempre. No per casualitat. Per caràcter. Per complir el seu destí.

Avui us demano que us aixequeu amb nosaltres. Que no accepteu una Barcelona menor, encogida, desarrelada i subordinada. Exigiu la Barcelona gran, la Barcelona capital, la Barcelona catalana que mira el Mediterrani per liderar-lo i no s'acovardeix.

No venim a demanar res. Venim a recuperar el que és nostre. La nostra capital, la nostra seguretat, els nostres carrers, el nostre Mediterrani. I ho farem perquè no tenim altra opció. Perquè som catalans. I els catalans, quan hem de fer una cosa, la fem. 

Visca la Barcelona catalana! Visca el Far de la Mediterrània!