Tu es pharus ac veritas

Per sobre de tots els debats del moment, allò més transcendental que ha passat darrerament ha estat la visita del Sant Pare. Un viatge pontifici que ha permès, com mai, veure un xoc entre la veritat i la mentida. Hem vist una pugna entre qui voldria que el català no tingués cap espai en la religiositat de Catalunya i els defensors de la tradició i la identitat del país. Hem vist, per una banda, el Bisbe Omella fent, com de costum, de castellanitzador de l'Església i, per l'altra, la riquesa de l'Església catalana defensada pels bisbes catalans, principalment els de Tarragona, Girona i Lleida. Hem vist l'artificialitat buida dels espectacles pel Papa a Madrid, amb Bustamante com a protagonista, davant la profunditat i la tradició d'una nació cristiana de mil anys d'història, simbolitzada en la força arrelada del Virolai. I, finalment, un xoc entre els qui voldrien que el Papa parlés sobretot de política terrenal i defensés la unitat política d'Espanya, i els qui voldríem que se centrés en el terreny espiritual. 

Tradició Vs artificialitat 

Alguns haurien volgut que el Papa defensés la unitat política d'Espanya, tal com estava previst en la seva homilia a la Sagrada Família. Finalment, Lleó XIV va evitar entrar en aquests jocs terrenals, com explica Enric Vila, segurament perquè el Papa se'n va adonar que Antoni Gaudí és més gran que ell i representa una història que no podia discutir. També ha estat un bon moment per constatar que el país i les seves forces orgàniques segueixen ben vives. Inicialment es volia muntar tot un esdeveniment on la catalanitat quedés reduïda a un paper merament testimonial. Alguns clergues que fa quatre dies que són a Catalunya es permetien alliçonar-nos amb la mentida de la universalitat del castellà i la petitesa del català. Si no hagués estat per la resposta que es va produir a Catalunya, tant en els seus sectors laics com tonsurats, Omella hauria organitzat un acte d'esquena a Catalunya i a la catalanitat, una mica com va passar amb la visita del Sant Pare Joan Pau II. 

La defensa del castellà durant la visita papal —que no era la llengua de Gaudí, ni de Ramon Llull, ni de Torres i Bages, ni d'Escarré— es sustenta en una mentida, igual que la defensa que fan alguns jerarques de l'Església d'obrir les portes a la immigració. Totes dues postures supediten la identitat, la tradició i la cultura del país a les onades migratòries que arriben d'arreu del món i de més enllà del mar. Perquè algú ha fet un joc de xifres i ha conclòs que els catalanoparlants van menys a missa, mentre que els llatins, els filipins i d'altres hi són més assidus. Però l'Església no pot supeditar el seu missatge a càlculs tan mundans, perquè això perverteix tot allò que ha de defensar. Si per als catalans l'Església deixa de defensar la veritat —és a dir, allò que arrela sota la llum de la tradició i no en artificialitats imposades—, i si, tal com diu l'himne del Vaticà, el Papa deixa de ser un far de veritat, la nostra relació amb la transcendència del missatge de l’Església quedarà tocada i, com tantes vegades al llarg de la història, tornarem a alçar el partit gibel·lí per defensar-nos i defensar el nostre missatge de veritat davant de qui ens vol imposar una mentida.  

Les dues espases

El posicionament de Catalunya davant el repte de les onades migratòries —i davant la manera perversa com Castella les ha instrumentalitzat per diluir-nos, enfrontar-nos, empobrir-nos i arraconar-nos— ha de ser assumit amb la màxima seriositat. Quan una part del clergat ens ve a explicar que hem d’obrir-nos-hi sense reserves i que hem d’estar disposats a acollir-ho tot, cal tenir molt clar que no parlen des de la veritat, sinó moguts pel seu propi interès. Ja sigui per guanyar més fidels o, directament, perquè —com han fet històricament alguns cardenals i bisbes espanyols— senten una profunda al·lèrgia al fet nacional català, per incultura i per una dependència sentimental envers la construcció artificial d’aquesta Espanya concebuda com una Castella eixamplada, tal com la van defensar els liberals del segle XIX. Davant d’aquests güelfs castellans, la catalanitat ha de plantar-se amb fermesa i frenar-los amb la potència de la nostra tradició —tal com vam fer durant la visita papal— perquè prenguin consciència de la petitesa i el desarrelament d’allò que defensen.

No podem cedir davant la mentida, encara que sigui predicada des d’un púlpit, perquè nosaltres també coneixem la tradició i la veritat. No podem tolerar la castellanització de la nostra Església ni permetre que el clergat dicti la política migratòria del país, perquè som plenament conscients que al Papa li correspon exercir el poder espiritual i als polítics el poder temporal. L’Església pot aprofitar i fins i tot beneficiar-se dels fluxos migratoris, però a ella li va ser promès el do de la immortalitat, no pas a Catalunya. Per aquest motiu hem de tenir clar que la nostra pervivència, el nostre progrés i l’acompliment del nostre destí depenen exclusivament de nosaltres, els catalans.

Que el Papat, els bisbes o la Conferència Episcopal no han de dictar la política migratòria és un principi tan antic com la mateixa Església. Jesús ho va deixar clar quan va afirmar que el seu regne no és d’aquest món (Joan 18:36), perquè els afers espirituals pertanyen a l’Església i els terrenals al Cèsar. Precisament per això, davant la insistència dels emperadors bizantins a intervenir en debats eclesiàstics, el papa Gelasi I va escriure a l’emperador Anastasi I d’Orient una carta en què rebutjava tota temptació cesaropapista.

A finals del segle V, Gelasi I deia:

«En veritat, augustíssim emperador, dos són els poders pels quals aquest món és principalment regit: l’autoritat sagrada dels papes i el poder reial. [...] En els afers que pertanyen a l’administració de la disciplina pública, els bisbes de l’Església, conscients que l’imperi se t’ha atorgat per disposició divina, obeeixen les teves lleis, per tal que no sembli que existeixen opinions contraposades en qüestions merament temporals.»

En tot allò que formi part de l’àmbit espiritual, podem respectar i defensar el que dicten els bisbes. Però en l’àmbit temporal, siguem lliures de defensar sempre el que considerem millor per Catalunya. Perquè aquest és el nostre deure com a catalans, siguem creients o no.